Entrevistem Diego Albarracín, antic alumne i ara professor de pràctiques, qui ha guanyat dos premis amb els seu TFG sobre Fuster.
Diego va eixir de les Escoles en 2018. Des d’aleshores, ha plogut molt —potser massa—, però ara torna per fer les pràctiques del Màster de Secundària, amb dos premis a la butxaca pel seu TFG sobre Fuster.
La seua història no deixa de ser curiosa: començà el batxillerat social i després el tecnològic. Confessa que sempre ha tingut moltes inquietuds i el cor dividit. Podria haver acabat en Física, però va fer Filologia.
—Sí que tenies clara la branca: Filologia Catalana, tot i que ets de la Serrania, i no és la llengua materna.
D. A. Sí, trobe que ell valencià no és la llengua dels valencians: és una manera de pensar-nos. L’he triada i la sent com a meua. Ho hauríem de fer tots i totes, independentment de la comarca. Redescobrir-nos com a valencians. És un mecanisme de cohesió com a valencians, igual que al País Basc. És una porta oberta per redescobrir el nostre dialecte xurro, que tenen moltes paraules en valencià (“sentir”, “tocar por teléfono”, “carchofas”, “potes”). I amb paraules en aragonés!
—Premi al millor TFG sobre Fuster, convocat per la càtedra Joan Fuster de la UV (que premia TFG i TFM), des de qualsevol perspectiva; també premi de l’IEC al millor TFG en l’àmbit de la Filologia Catalana (és bianual)… Com et sents?
D. A. Sempre tens por de saber si estarà bé o malament, així que l’avaluació externa sempre és empenta per continuar.
—Síndrome de l’impostor?
D. A. Total. Sempre tenim la sensació de no ser capaç, que no té valor, si és activitat rellevant… La tinc contínuament. Hem de desmuntar mites. Fuster sempre parlava del que li costava escriure, amb molt d’esforç. Escriure és reescriure. Necessite temps i distància.
—Qui és Fuster i per què t’ha interessat?
D. A. Ho és tot i ha estat tot en aquest país. Després de la desfeta de la Guerra Civil i la postguerra lingüicida des del franquisme (i fins i tot des de la República),
Fuster, des de la perifèria de la catalanofòbia i des de la perifèria del País Valencià, s’encarrega de la tasca de reconstruir el país, des de la llengua i des de tots els àmbits.
Si llegim Fuster no és perquè siga valencià, sinó perquè és d’uns dels millors autors del segle XX europeu: Camus, per exemple. O Natàlia Ginzburg. O Lampedusa. Ens interpel·la que siga valencià. A banda dels pamflets, té assaig en la línia clàssica increïblement bona. En la tradició de Montaigne.
—Quins canvis t’has trobat en les Escoles?
D. A. El pati ha canviat completament, però ho note més en els profes. Tot continua semblant. En xarxes socials s’usa més el valencià que quan jo era alumne. Hi ha una certa normalització, però s’ha d’usar més. El castellà era (i és) la llengua de comunicació de l’alumnat.
També recorde la proximitat del professorat amb l’alumnat: encara se’n recorden de la meua cara i del meu nom.
—Quins projectes de futur tens?
D. A. De moment, fer les pràctiques ací. Estic estudiant dos màsters: el de professor de la UV per habilitar-me i el Màster d’estudis medievals en línia de la Universitat de Lleida.
A veure si puc començar el doctorat l’any que ve. Voldria acabar fent classe. La universitat té més incentius intel·lectualment, però el treball ja et ve fet. Però en secundària t’has de partir la cara i ensenyar la llengua, que la coneguen i l’usen. Voldria passar una etapa a jesuïtes de profe. Des que vaig estar d’alumne, encara que només van ser tres anys, els recorde molt feliços, amb amistats que encara conserve. Tot un descobriment.
—Algun professor o professora o algun ensenyament que et va marcar?
D. A. Antoni i Lola, evidentment, perquè són els primers que em parlaren de Fuster i gràcies a ells em vaig interessar per la llengua. Però sobretot Vicente Bernat, tutor meu dos anys i que em va ensenyar a respectar i a confiar en els processos. La disciplina, la rigorositat i pulcritud. “Si no os gusta, haber elegido muerte”, solia dir. Havies d’estudiar i pencar, però si Vicente deia que si haguera de tornar a una etapa de la seua vida, seria el batxillerat. Ara hi estic d’acord. Vam tindre una classe molt bona: era una pinya, no una classe. Vicente va ser el catalitzador de tota eixa classe. Ell va ser un referent, patern fins i tot.
Moltes gràcies i molta sort!