“En tot amar i servir” no és només una frase feta i buida; “homes i dones per als altres” esdevé alguna cosa més que un mantra o un eslògan colpidor en un cartell. Si les paraules no tenen fets darrere que els hi donen suport, es queden en no res, en només això: paraules… Però l’alumnat de les Escoles Sant Josep ens ha tornat a demostrar que està més que preparat per a recórrer el camí –llarg, feixuc i no sempre agradable– de passar dels mots a posar-se mans a l’obra.
Centenars d’alumnes i exalumnes han respost a la crida urgent feta per l’escola per a organitzar un punt de recollida solidari amb l’objectiu de distribuir aigua, menjar i productes de primera necessitat als milers de persones afectades per les pluges brutals de fa uns dies. La Fundació Beniclínic, amb què col·laboren un grapat de famílies del centre, necessitava un lloc on organitzar la recollida i la distribució dels productes. I també mans. Moltes mans.
L’escola va cedir durant dos dies el saló dels espills i la zona que dona al carrer Pare Muedra i, tot seguit, va fer una crida a tota la comunitat educativa: s’acceptaven donacions solidàries i, qui volguera i tinguera possibilitat, podia venir a ajudar amb la logística. Les primeres famílies trigaren a penes uns minuts en presentar-s’hi i, si venien amb fills majors, molts decidien quedar-se a tirar una mà. Poques hores després, el boca a boca i les xarxes socials va fer possible l’allau d’alumnat i d’antics alumnes que es presentaren. “És per a tu”, resava el lema de la campanya de les línies de força de 2018, tot jugant amb la metàfora d’una trucada de telèfon inesperada; “Vine, segueix-me”, apunta, contundent, la campanya d’enguany, amb una mà estesa que el nostre alumnat ha decidit encaixar i fer-la seua.
Sota la direcció dels voluntaris de Beniclínic i amb l’ajuda del professorat que també va acudir a la crida, l’alumnat va arreplegar, classificar i empaquetar nombrosos queviures. Es muntaren diverses cadenes per a descarregar cotxes, furgonetes i camions de donacions provinents de les famílies del barri de Campanar i, fins i tot, d’altres punts de la geografia espanyola, com Madrid o Salamanca. Centenars de mans adolescents carregant ampolles i garrafes d’aigua, cartons de llet, sucs, bolquers i productes infantils de tota mena, llandes de menjar preparat, pales, rastells, graneres, cubs, botes d’aigua, mascaretes… Tot allò que necessiten els nostres veïns i veïnes de la zona zero de la tragèdia.
I, entremig, les converses. Perquè el nostre alumnat ni tan sols ha necessitat la trucada de l’escola per a posar-se mans a l’obra. Resultava fàcil trobar-se alumnes i exalumnes en les columnes humanes que, a peu i carregats de motxilles i bosses amb productes bàsics, han passat dies anant i venint i de les zones afectades per a dur queviures i netejar fang. “Vaig estar a Paiporta, a casa d’un amic…”, “la situació a Catarroja era brutal; no havia vist mai res paregut”, “ahir ens organitzàrem amb els meus pares i anàrem fins a la Torre i, després, a Alfafar”, “tinc molta família a Xiva, però hem tingut sort i estan tots bé”…
El jovent, eixe col·lectiu tantes voltes menyspreat per la societat, criticats per ser una “generació de vidre”, per no tindre cap més preocupació que fer vídeos a TikTok o per no estar compromès amb aquell concepte tan eteri i difús de la “cultura de l’esforç”, ens ha donat una lliçó. Una lliçó de consciència, de compassió, de competència i de compromís. Quan se’ls ha necessitat, hi han vingut. Caminant fins a Sedaví o Benetússer amb una granera al muscle, entre muntanyes de fang i cotxes desballestats, o col·laborant amb la seua escola, preparant caixes i carregant combois. Centenars de mans joves que ens obliguen, malgrat el dolor per les víctimes de la tragèdia, a pronunciar de tot cor, i sobretot, la paraula més essencial del nostre vocabulari: GRÀCIES.
Escoles Sant Josep – Jesuïtes
